Obrim portes
Exposició inaugural col·lectiva
Artistes:
Julia Cella, Fiona Fell, Ana Lucia Garcia Hoefken, Andre Martus, Monique Maregiano, Pol Pinto, Phoebe Willis and Karolina Wysocka.
26 de Març - 2026 - 19:00 - 21:00hr
Passatge de Simó 8, Sagrada Família, Barcelona
STUDIO B
ENG
It was a few months ago that I saw a lost dog wandering the streets at night, sniffing along the pavement as if searching for its owner. A little further on I passed one of the rough sleepers who sometimes finds things he thinks I might like, exchanging them for a few euros to get him through the night. That night he handed me a painting: an oil painted canvas of a blue dog, beautifully executed and deeply melancholic. Not only was the subject of the painting a lost dog, but the painting itself now seemed lost too— a work with no trace of its maker. And so, without knowing how or why, it had come to rest with me.
Moments like this—small, uncanny encounters on the way to the studio—have the power to shape an entire day, as if something lost is quietly asking to be found. Not long after, I visited Andre in his studio. We used to meet regularly to talk through the struggles of art and the sustained energy that is needed to experience our practices in satisfying ways. On that day I bought the painting of the dog, and without much discussion we began arranging a wall around it. The lost dog became the quiet centre of a constellation of works.
Stepping inside Andre’s studio, you encounter the density of time itself—layered into the space through years of work—and the weight of the materials that have passed through it. Metal, wood, glass, and cement: often the cement poured into metal frames, captured mid-eruption, as if time had been held still. A dense grip on reality that resists anything fleeting, insisting instead on weight, permanence, and presence.
Sometimes this studio felt like a place of uncertainty: a dried-up modernist dream, a cave with closed doors, a mortuary for paintings, and a cemetery of objects. When work stops entering the world, you begin to search endlessly for ways to contain it—archive the collection, continue working in quiet obscurity. At times you wake in the middle of the studio as if in a vast desert: parched, directionless, in doubt of your own worth,
witness to the battlefield!
Transformation requires strength, especially as time passes. Opening the doors is an exhibition that celebrates this moment of transition. Bringing together eight artists at different stages of their careers, it reflects a mixture of ambition, persistence, renewal, and return. The space itself mirrors this spirit: new permanent studios, room for workshops, and an exhibition space open to multiple activities and disciplines. A placeof new possibilities, cultural activation and new connections—an invitation for the outside world to enter.
The works in this exhibition guide visitors through the different corners of the space, each one opening another door—tracing a path between what was lost and what is found again. Revealing not just the work itself, but the conditions that allow it to appear.
ESP
Hace unos meses vi a un perro perdido deambulando por las calles de noche, olfateando el pavimento como si buscara a su dueño. Un poco más adelante me crucé con una de las personas sin hogar que a veces encuentra cosas que cree que podrían interesarme, intercambiándolas por unos euros para pasar la noche. Aquella noche me entregó una pintura: un lienzo al óleo de un perro azul, bellamente ejecutado y profundamente melancólico. No solo el tema de la pintura era un perro perdido, sino que la propia pintura también parecía perdida—una obra sin rastro de su autor. Y así, sin saber cómo ni por qué, terminó en mis manos.
Momentos como este—pequeños encuentros extraños en el camino al estudio—tienen el poder de dar forma a todo un día, como si algo perdido estuviera pidiendo, en silencio, ser encontrado.
Poco después, visité a Andre en su estudio. Solíamos encontrarnos con frecuencia para hablar de las dificultades del arte y de la energía sostenida que requiere vivir nuestras prácticas de manera satisfactoria. Ese día llevé la pintura del perro y, sin mucha discusión, comenzamos a organizar una pared en torno a ella. El perro perdido se convirtió en el centro silencioso de una constelación de obras.
Al entrar en el estudio de Andre, uno se encuentra con la densidad del tiempo— acumulada en el espacio a lo largo de años de trabajo—y con el peso de los materiales que han pasado por él. Metal, madera, vidrio y cemento: a menudo el cemento vertido en estructuras metálicas, capturado en plena erupción, como si el tiempo hubiera sido detenido. Un denso apego a la realidad que se resiste a lo efímero, insistiendo en el peso, la permanencia y la presencia.
A veces, el estudio parecía un lugar de incertidumbre: un sueño modernista agotado, una cueva con las puertas cerradas, una morgue de pinturas, un cementerio de objetos. Cuando el trabajo deja de salir al mundo, uno empieza a buscar sin cesar formas de contenerlo—archivar la colección, seguir trabajando en una discreta oscuridad. Hay momentos en los que te despiertas en medio del estudio como si estuvieras en un vasto desierto: seco, sin dirección, dudando de tu propio valor, testigo de un campo de batalla.
La transformación requiere fuerza, especialmente con el paso del tiempo. Abrir las puertas es una exposición que celebra este momento de transición. Reuniendo a ocho artistas en distintas etapas de sus trayectorias, refleja una mezcla de ambición, persistencia, renovación y retorno. El propio espacio encarna este espíritu: nuevos estudios permanentes, espacio para talleres y una sala de exposiciones abierta a múltiples actividades y disciplinas. Un lugar de nuevas posibilidades, activación cultural y conexiones—una invitación a que el mundo exterior entre.
Las obras de esta exposición guían al visitante por los distintos rincones del espacio, cada una abriendo otra puerta—trazando un recorrido entre lo que se perdió y lo que vuelve a encontrarse, revelando no solo la obra en sí, sino también las condiciones que hacen posible su aparición.
CAT
Fa uns mesos vaig veure un gos perdut deambulant pels carrers de nit, ensumant el paviment com si busqués el seu amo. Una mica més enllà em vaig creuar amb una de les persones sense sostre que de vegades troba coses que pensa que em podrien interessar, intercanviant-les per uns euros per passar la nit. Aquella nit em va donar una pintura: un llenç a l’oli d’un gos blau, bellament executat i profundament melancòlic. No només el tema de la pintura era un gos perdut, sinó que la pròpiapintura també semblava perduda—una obra sense cap rastre del seu autor. I així, sense saber com ni per què, va acabar a les meves mans.
Moments com aquest—petits encontres estranys en el camí cap a l’estudi—tenen el poder de donar forma a tot un dia, com si alguna cosa perduda demanés, en silenci, ser trobada.
Poc després, vaig visitar l’Andre al seu estudi. Solíem trobar-nos amb regularitat per parlar de les dificultats de l’art i de l’energia sostinguda que cal per viure les nostres pràctiques de manera satisfactòria. Aquell dia vaig portar la pintura del gos i, sense gaire discussió, vam començar a organitzar una paret al seu voltant. El gos perdut es va convertir en el centre silenciós d’una constel·lació d’obres.
En entrar a l’estudi de l’Andre, et trobes amb la densitat del temps—acumulada en l’espai a través d’anys de treball—i amb el pes dels materials que hi han passat. Metall, fusta, vidre i ciment: sovint el ciment abocat en estructures metàl·liques, capturat en plena erupció, com si el temps hagués quedat suspès. Una presa densa de la realitat que es resisteix a allò efímer, insistint en el pes, la permanència i la presència.
De vegades, l’estudi semblava un lloc d’incertesa: un somni modernista esgotat, una cova amb les portes tancades, una morgue de pintures, un cementiri d’objectes. Quan el treball deixa d’entrar al món, comences a buscar sense parar maneres de contenir- lo—arxivar la col·lecció, continuar treballant en una obscuritat discreta. Hi ha moments en què et despertes al mig de l’estudi com si estiguessis en un vast desert: eixut, sense direcció, dubtant del teu propi valor, testimoni d’un camp de batalla.
La transformació requereix força, especialment amb el pas del temps. Obrir les portes és una exposició que celebra aquest moment de transició. Reunint huit artistes en diferents etapes de les seves trajectòries, reflecteix una barreja d’ambició, persistència, renovació i retorn. El mateix espai reflecteix aquest esperit: nous estudis permanents, espai per a tallers i una sala d’exposicions oberta a múltiples activitats i disciplines. Un lloc de noves possibilitats, activació cultural i connexions—una invitació perquè el món exterior hi entri.
Les obres d’aquesta exposició guien els visitants pels diferents racons de l’espai, cadascuna obrint una nova porta—traçant un recorregut entre allò que s’ha perdut i allò que es torna a trobar, revelant no només l’obra en si, sinó també les condicions que en fan possible l’aparició.