Obrim portes
Exposició inaugural col·lectiva
Artistes:
Julia Cella, Fiona Fell, Ana Lucia Garcia Hoefken, Andre Martus, Monique Maregiano, Pol Pinto, Phoebe Willis and Karolina Wysocka.
26 de Març - 2026 - 19:00 - 21:00hr
Passatge de Simó 8, Sagrada Família, Barcelona
STUDIO B
ENG
It was a few months ago that I saw a lost dog wandering the streets at night, sniffing along the pavement as if searching for its owner. A little further on I passed one of the rough sleepers who sometimes finds things he thinks I might like, exchanging them for a few euros to get him through the night. That night he handed me a painting: an oil painted canvas of a blue dog, beautifully executed and deeply melancholic. Not only was the subject of the painting a lost dog, but the painting itself now seemed lost too— a work with no trace of its maker. And so, without knowing how or why, it had come to rest with me.
Moments like this—small, uncanny encounters on the way to the studio—have the power to shape an entire day, as if something lost is quietly asking to be found. Not long after, I visited Andre in his studio. We used to meet regularly to talk through the struggles of art and the sustained energy that is needed to experience our practices in satisfying ways. On that day I bought the painting of the dog, and without much discussion we began arranging a wall around it. The lost dog became the quiet centre of a constellation of works.
Stepping inside Andre’s studio, you encounter the density of time itself—layered into the space through years of work—and the weight of the materials that have passed through it. Metal, wood, glass, and cement: often the cement poured into metal frames, captured mid-eruption, as if time had been held still. A dense grip on reality that resists anything fleeting, insisting instead on weight, permanence, and presence.
Sometimes this studio felt like a place of uncertainty: a dried-up modernist dream, a cave with closed doors, a mortuary for paintings, and a cemetery of objects. When work stops entering the world, you begin to search endlessly for ways to contain it—archive the collection, continue working in quiet obscurity. At times you wake in the middle of the studio as if in a vast desert: parched, directionless, in doubt of your own worth,
witness to the battlefield!
Transformation requires strength, especially as time passes. Opening the doors is an exhibition that celebrates this moment of transition. Bringing together eight artists at different stages of their careers, it reflects a mixture of ambition, persistence, renewal, and return. The space itself mirrors this spirit: new permanent studios, room for workshops, and an exhibition space open to multiple activities and disciplines. A placeof new possibilities, cultural activation and new connections—an invitation for the outside world to enter.
The works in this exhibition guide visitors through the different corners of the space, each one opening another door—tracing a path between what was lost and what is found again. Revealing not just the work itself, but the conditions that allow it to appear.
ESP
Hace unos meses vi a un perro perdido deambulando por las calles de noche, olfateando el pavimento como si buscara a su dueño. Un poco más adelante me crucé con una de las personas sin hogar que a veces encuentra cosas que cree que podrían interesarme, intercambiándolas por unos euros para pasar la noche. Aquella noche me entregó una pintura: un lienzo al óleo de un perro azul, bellamente ejecutado y profundamente melancólico. No solo el tema de la pintura era un perro perdido, sino que la propia pintura también parecía perdida—una obra sin rastro de su autor. Y así, sin saber cómo ni por qué, terminó en mis manos.
Momentos como este—pequeños encuentros extraños en el camino al estudio—tienen el poder de dar forma a todo un día, como si algo perdido estuviera pidiendo, en silencio, ser encontrado.
Poco después, visité a Andre en su estudio. Solíamos encontrarnos con frecuencia para hablar de las dificultades del arte y de la energía sostenida que requiere vivir nuestras prácticas de manera satisfactoria. Ese día llevé la pintura del perro y, sin mucha discusión, comenzamos a organizar una pared en torno a ella. El perro perdido se convirtió en el centro silencioso de una constelación de obras.
Al entrar en el estudio de Andre, uno se encuentra con la densidad del tiempo— acumulada en el espacio a lo largo de años de trabajo—y con el peso de los materiales que han pasado por él. Metal, madera, vidrio y cemento: a menudo el cemento vertido en estructuras metálicas, capturado en plena erupción, como si el tiempo hubiera sido detenido. Un denso apego a la realidad que se resiste a lo efímero, insistiendo en el peso, la permanencia y la presencia.
A veces, el estudio parecía un lugar de incertidumbre: un sueño modernista agotado, una cueva con las puertas cerradas, una morgue de pinturas, un cementerio de objetos. Cuando el trabajo deja de salir al mundo, uno empieza a buscar sin cesar formas de contenerlo—archivar la colección, seguir trabajando en una discreta oscuridad. Hay momentos en los que te despiertas en medio del estudio como si estuvieras en un vasto desierto: seco, sin dirección, dudando de tu propio valor, testigo de un campo de batalla.
La transformación requiere fuerza, especialmente con el paso del tiempo. Abrir las puertas es una exposición que celebra este momento de transición. Reuniendo a ocho artistas en distintas etapas de sus trayectorias, refleja una mezcla de ambición, persistencia, renovación y retorno. El propio espacio encarna este espíritu: nuevos estudios permanentes, espacio para talleres y una sala de exposiciones abierta a múltiples actividades y disciplinas. Un lugar de nuevas posibilidades, activación cultural y conexiones—una invitación a que el mundo exterior entre.
Las obras de esta exposición guían al visitante por los distintos rincones del espacio, cada una abriendo otra puerta—trazando un recorrido entre lo que se perdió y lo que vuelve a encontrarse, revelando no solo la obra en sí, sino también las condiciones que hacen posible su aparición.
CAT
Fa uns mesos vaig veure un gos perdut deambulant pels carrers de nit, ensumant el paviment com si busqués el seu amo. Una mica més enllà em vaig creuar amb una de les persones sense sostre que de vegades troba coses que pensa que em podrien interessar, intercanviant-les per uns euros per passar la nit. Aquella nit em va donar una pintura: un llenç a l’oli d’un gos blau, bellament executat i profundament melancòlic. No només el tema de la pintura era un gos perdut, sinó que la pròpiapintura també semblava perduda—una obra sense cap rastre del seu autor. I així, sense saber com ni per què, va acabar a les meves mans.
Moments com aquest—petits encontres estranys en el camí cap a l’estudi—tenen el poder de donar forma a tot un dia, com si alguna cosa perduda demanés, en silenci, ser trobada.
Poc després, vaig visitar l’Andre al seu estudi. Solíem trobar-nos amb regularitat per parlar de les dificultats de l’art i de l’energia sostinguda que cal per viure les nostres pràctiques de manera satisfactòria. Aquell dia vaig portar la pintura del gos i, sense gaire discussió, vam començar a organitzar una paret al seu voltant. El gos perdut es va convertir en el centre silenciós d’una constel·lació d’obres.
En entrar a l’estudi de l’Andre, et trobes amb la densitat del temps—acumulada en l’espai a través d’anys de treball—i amb el pes dels materials que hi han passat. Metall, fusta, vidre i ciment: sovint el ciment abocat en estructures metàl·liques, capturat en plena erupció, com si el temps hagués quedat suspès. Una presa densa de la realitat que es resisteix a allò efímer, insistint en el pes, la permanència i la presència.
De vegades, l’estudi semblava un lloc d’incertesa: un somni modernista esgotat, una cova amb les portes tancades, una morgue de pintures, un cementiri d’objectes. Quan el treball deixa d’entrar al món, comences a buscar sense parar maneres de contenir- lo—arxivar la col·lecció, continuar treballant en una obscuritat discreta. Hi ha moments en què et despertes al mig de l’estudi com si estiguessis en un vast desert: eixut, sense direcció, dubtant del teu propi valor, testimoni d’un camp de batalla.
La transformació requereix força, especialment amb el pas del temps. Obrir les portes és una exposició que celebra aquest moment de transició. Reunint huit artistes en diferents etapes de les seves trajectòries, reflecteix una barreja d’ambició, persistència, renovació i retorn. El mateix espai reflecteix aquest esperit: nous estudis permanents, espai per a tallers i una sala d’exposicions oberta a múltiples activitats i disciplines. Un lloc de noves possibilitats, activació cultural i connexions—una invitació perquè el món exterior hi entri.
Les obres d’aquesta exposició guien els visitants pels diferents racons de l’espai, cadascuna obrint una nova porta—traçant un recorregut entre allò que s’ha perdut i allò que es torna a trobar, revelant no només l’obra en si, sinó també les condicions que en fan possible l’aparició.
Artist’s statements & bio’s
Andre Martus
In all souls, as in all homes, there is an interior hidden behind the façade.
Raúl Brandão
Born in 1961 in Germany. He studied Art History and Philosophy at the University of Heidelberg and Fine Arts at the University of Kassel, Germany. He has lived and worked in Barcelona since 1989 and, since 2018, also in the Algarve. In 1990, he founded an Author’s Art Gallery in the center of Barcelona and directed it until 1993. After that, he dedicated himself exclusively to artistic creation. He worked as an advisor and artistic-technical designer on various scenographic and museographic productions for institutions such as the Gran Teatre del Liceu in Barcelona, the Natural Sciences Museum of Barcelona, the Museum of Science and Technology in Terrassa, and the Ministry of the Environment in Madrid, among others. His works have been exhibited in numerous art galleries across several European countries. In recent decades, he has participated in multiple international art fairs and biennials. His work is part of numerous private and institutional collections of recognized prestige in various European countries. Since 2014, he has promoted artistic projects and intensified his activity and presence in the cultural sphere in Portugal.
Karolina Wysocka
The semi-abstract, large-format print entitled ‘There are tears for things' refers by its title to an enigmatic phrase in a poem by Virgil. Interpreted in two ways, it can firstly refer to the mysterious inner life of objects, inaccessible to us, and secondly as human melancholy and longing for the passing banal beauty of everyday, ordinary matter. It is also close to the Japanese aesthetic category called 'Mono no aware', which focuses on the tragic beauty of transience.
Karolina Wysocka is a visual artist working in printmaking, ceramics, textiles, installation and photography. She explores issues related to gender, social norms, sexuality, criticism of patriarchy and capitalism, which she discusses through evocative abstract forms or references to the natural world, botany or the body. Her works often refer to contemporary literary works, poetry and philosophical essays.
She graduated from the Academy of Fine Arts in Gdansk and the Royal Academy of Fine Arts in The Hague (Netherlands). She has taught painting and drawing at the University of Arts in Poznan and the Technical University of Koszalin. Her works have been shown in many solo and group exhibitions, including Pulchri Studio in The Hague (Netherlands), Sculpture Center in New York (USA), CCA Łaźnia in Gdansk (Poland), Arsenal Gallery and Stary Browar in Poznan (Poland), Cascada Art Space in Barcelona (Spain) and Studio Tsukimisou in Kyoto (Japan). She currently lives and works in Barcelona.
Monique Maregiano
monique_maregiano_studio
Violences et actualités
Fusain 1994- 2026
Between these two drawings, more than thirty years passed. Almost a life. During which she travelled, loved, painted, and drew.
She also looked at the world through the news and sometimes by going closer.
Thus the first of these two images was a reaction to a period of violence, that which followed the first war in Iraq. Which she perceived through the media. We see a woman from the Middle East region. Why was she so sensitised to this silhouette, to the fate of these women?
The second was taken very recently but from a photo she had taken herself in a Gulf country, well before October 7, 2023 and the tearing of the region we are witnessing. In a moment of peace. And relative liberation. For the first time, in this country, women could show their bodies and their beautiful hair. Could go out with bare heads...
Everything has changed since the fall of 2023. And it is almost the first woman to lift her arms and hide her face who seems the most current. Tomorrow, if peace returns, the order of representation may still be changed.
In 1982, Monique Maregiano took part, alongside Daniel Buren, Sarkis, Sophie Calle, and other artists, in “À Pierre et Marie, une exposition en travaux,” a striking artistic gesture installed in the Latin Quarter.
A sculptor, she created environments made of raw earth bricks, notably at the Centre Pompidou and in Montreuil. She produced sculptures in water, painted, photographed, and created several installations, including “Portraits d’écrivains”with the Agence VU in Paris.
She also designed scenographies for major exhibitions, including André Breton’s studio as part of “La Beauté convulsive” at the Centre Georges Pompidou, and “Équateur, la terre et l’or” at the Maison de l’Amérique Latine in Paris.
She created “Arbres à Livres” (Book Trees) for the inauguration of the Centre National des Lettres in Paris, exhibited drawings inspired by current events in Mission / San Francisco, designed the scenography for the Soutine exhibition at the Céret Museum, and for a major retrospective of Jean Capdeville in Perpignan.
Since 1999, she has been based in a studio in Alt Empordà. She lives in Barcelona.
Pol Pintó.
“The true Moleskine no longer exists.” With this statement by Bruce Chatwin in 1989, a reflection begins on the transformation of an everyday object: from artisanal production to mass, standardized manufacturing.
The work starts from a tracing of a notebook used in 2023, reproducing the pores that imitate skin, with the intention of identifying repeating patterns. However, instead of a homogeneous repetition, marks and signs of wear appear as a result of use, once again making the object unique.
Through this gesture, the project brings into tension mass production and individual experience, connecting with the idea of regulated and imposed time.
Pol Pintó was born in Barcelona in 1993, where he currently lives. He studied Art and Design at the EINA University Centre (2016), completed the Massana Permanent program (2022), and participated in the Typography Summer School (London, 2019). He is currently an artist-in-residence at Fabra i Coats, was a resident at Sant Andreu Contemporani (SAC-FiC 2025), and has been a resident at the Piramidón Contemporary Art Center.
Phoebe Willis
@phoebewilliss
My work is inspired by the ways people communicate and the cracks that appear when communication falters. These moments of tension reveal both frustration and possibility. There is a chance to push forward or to let things fade. My practice focuses on capturing that chaos. The gestures in my paintings follow the rhythm of thought and emotion, moving between containment and release. Feelings arise,
recede, and re-emerge, much like the repeated stressors of human interaction that draw us in or challenge us.
Layered surfaces invite close engagement, where detail and movement reveal shifting depths over time. Embedded text and written fragments appear partially legible, reflecting the selective nature of connection and the way personal experience is shared. The physicality of painting allows internal states to be expressed through gesture, creating work that is simultaneously intimate and dynamic. My practice is a space to process, to reflect, and to allow meaning, feeling, and thought to emerge through the canvas.
Phoebe Willis (b. 2000) is an Australian contemporary artist based in Barcelona, Spain. Her practice is motivated by a desire for painterly expression as a means of processing human interaction within the fast pace of contemporary society.
Through the exploration of personal written elements and spaces of conversation, her motion-filled brushwork conveys themes of frustration and emotional containment rooted in past connections. The movement in her work mirrors thought, representing the mental barriers through which ideas can pass yet cannot be fully verbalised. Her practice is a form of release, translating internal states into gesture, movement, and brushstroke.
She completed her studies in Art and Design at Southern Cross University in 2022, where she was selected to exhibit in the National Graduate Show at PICA. She has since exhibited in group exhibitions across Australia and Spain and undertaken artist residencies in France and Spain. Her practice is currently based in Barcelona, where she continues to develop new bodies of work exploring human interaction, emotion, and layered experience.
Julia Cella
Emerging from natural remnants & found fragments, this sculpture reflects a quiet collaboration with materials that resonate beyond the sum of their forms—at once grounding and ethereal, it becomes a vessel through which presence is stirred and transformation invoked. Continuing a lineage of ritual and reverence, where presence flickers at the edge of the seen and unseen: an invocation, a trace, a breath held in form, a bone in bloom.
Julia Cella (b. 1998, Boston) is a multidisciplinary artist and storyteller based in Barcelona. Her practice conjures a symbolic space where stories of pain and beauty unfold in tandem, where constructed characters and mythical landscapes navigate themes of trauma, transformation and identity. Julia births utopic worlds rooted in emotionally charged queer narratives and material experimentation. Blending abstraction and figuration, she narrates immersive stories using materials like real and synthetic hair, leather, found objects and paint. Julia’s visual storytelling blurs the boundaries between fiction and memory, offering intimate portraits of otherworldly beings—part deity, part ghost—that birth a sacred space where joy holds suffering, creation emerges from destruction, and where emotional and material histories converge.
Fiona Fell
I am interested in forms that hold together without fixing themselves in place—structures that are linked yet remain free-moving, capable of shifting, loosening, tightening. Materials come together in ways that are not always resolved: tangled, knotted, sometimes caught in what feels like an awkward embrace. These configurations are not failures of cohesion but sites of emergence—moments where instability becomes generative.
My practice explores how something can accommodate its own indeterminacy. I work with the idea that form does not need to arrive at a stable conclusion to be complete. Instead, it can remain open, adaptive, and responsive—able to hold contradiction without collapsing into clarity. In this way, the work mirrors emotional complexity: the simultaneous presence of opposing states—sadness and joy, inspiration and exhaustion, anger and passion.
I am drawn to the question of how we hold discomfort. Not as something to resolve or escape, but as something to stay with. To hold an uncomfortable thought or experience, in this context, is not to contain it completely but to make space for it. There is a promiscuous play with materials, porous and responsive—where complexity can remain intact. It is through this openness that the work becomes both grounded and unfixed, together and continuously becoming.
Dr Fiona Fell is a practicing artist, curator and researcher, freelance supervisor and
mentor for postgraduate students and art academics. Fiona has had over 20 solo shows, received several international grants and her work is part of many public and private collections both national and international. Living and working in Barcelona, Spain, she is the founder and director of CasCaDas ArtSpace, a place for research projects, artist- in-residence programs and exhibition space. Her recent work and research engages collaborative practices of an interdisciplinary nature and concentrates on new materiality in dialogue with postfeminist and posthuman discourses.
Ana Lucia Garcia Hoefken
Ana Lucia García Hoefken (Lima, Peru. 1994) has a bachelor's degree in Industrial Engineering from the University of Lima and completed her artistic training at Central Saint Martins in London. Subsequently, he obtained a Postgraduate Degree in Contemporary Applied Arts at the Escola Massana in Barcelona, Spain, where he also studied Sound Art and Experimental Creation Video.
In 2019, he founded the Retorno ceramics workshop in Lima, dedicated to the research and creation of utilitarian and experimental ceramics. Since 2017, he has made several visits to artisan communities in Peru, such as Cuyo Chico and Accha Alta in the Cusco region and Chazuta in the San Martin region. From these exchanges she has learned traditional techniques and ways of interacting respectfully with the land, working to create links between artisanal traditions and contemporary life.
Her work has been exhibited in galleries and museums in Europe, Latin America and North America, such as the Revolver Gallery in New York, the Barcelona Design
Museum and the ICPNA Contemporary Art Award in Lima. Throughout her career, she has been selected for various artistic residencies. She is currently working as a resident at La Escocesa, Barcelona and completing a Master's Degree in Artistic Production and Research at the University of Barcelona.
ESP
Andre Martus
En todas las almas, como en todas las casas, existe un interior oculto tras la fachada.
Raúl Brandão
Nacido en 1961 en Alemania. Estudió Historia del Arte y Filosofía en la Universidad de Heidelberg y Bellas Artes en la Universidad de Kassel, Alemania. Vive y trabaja en Barcelona desde 1989 y, desde 2018, también en el Algarve.
En 1990 fundó una Galería de Arte de Autor en el centro de Barcelona, que dirigió hasta 1993. A partir de entonces se dedicó exclusivamente a la creación artística. Ha trabajado como asesor y diseñador artístico-técnico en diversas producciones escenográficas y museográficas para instituciones como el Gran Teatre del Liceu, el Museo de Ciencias Naturales de Barcelona, el Museo de la Ciencia y de la Técnica de Terrassa y el Ministerio de Medio Ambiente en Madrid, entre otros.
Sus obras han sido expuestas en numerosas galerías de arte en varios países europeos. En las últimas décadas ha participado en múltiples ferias de arte internacionales y bienales. Su obra forma parte de numerosas colecciones privadas e institucionales de reconocido prestigio en diversos países europeos. Desde 2014 ha impulsado proyectos artísticos e intensificado su actividad en el ámbito cultural en Portugal.
Karolina Wysocka
La estampa semiabstracta de gran formato titulada There are tears for things hace referencia, a través de su título, a una enigmática frase de un poema de Virgilio. Puede interpretarse de dos maneras: por un lado, alude a la misteriosa vida interior de los objetos, inaccesible para nosotros; por otro, a la melancolía humana y al anhelo por la belleza banal y pasajera de lo cotidiano. También se aproxima al concepto estético japonés mono no aware, centrado en la belleza trágica de lo efímero.
Karolina Wysocka es una artista visual que trabaja en grabado, cerámica, textil, instalación y fotografía. Explora cuestiones relacionadas con el género, las normas sociales, la sexualidad y la crítica al patriarcado y al capitalismo, a través de formas abstractas evocadoras o referencias al mundo natural, la botánica o el cuerpo. Sus obras dialogan frecuentemente con la literatura contemporánea, la poesía y el ensayo filosófico.
Se graduó en la Academia de Bellas Artes de Gdańsk y en la Real Academia de Bellas Artes de La Haya (Países Bajos). Ha impartido clases de pintura y dibujo en la Universidad de las Artes de Poznań y en la Universidad Técnica de Koszalin. Su obra ha sido expuesta internacionalmente, y actualmente vive y trabaja en Barcelona.
Monique Maregiano
monique_maregiano_studio
Violences et actualités
Carboncillo, 1994–2026
Entre estos dos dibujos han pasado más de treinta años. Casi una vida. Durante la cual viajó, amó, pintó y dibujó.
También observó el mundo a través de las noticias y, en ocasiones, acercándose directamente a él. La primera imagen surge como reacción a un periodo de violencia, el que siguió a la primera guerra de Irak, percibido a través de los medios. Aparece una mujer de Oriente Medio. ¿Por qué esa silueta, ese destino, la afectaron de manera tan profunda?
La segunda imagen es reciente, aunque basada en una fotografía tomada por la propia artista en un país del Golfo, antes del 7 de octubre de 2023. Un momento de paz y relativa liberación: por primera vez, las mujeres podían mostrar su cuerpo y su cabello, salir con la cabeza descubierta.
Todo ha cambiado desde el otoño de 2023. Y es casi la primera figura, la mujer que levanta los brazos y oculta su rostro, la que hoy parece más actual. Mañana, si la paz regresa, el orden de la representación podría transformarse de nuevo.
En 1982 participó, junto a Daniel Buren, Sarkis y Sophie Calle, en “À Pierre et Marie, une exposition en travaux” en el Barrio Latino de París.
Escultora, ha creado entornos con ladrillos de tierra cruda, especialmente en el Centre Pompidou. Ha realizado esculturas en el agua, pintura, fotografía e instalaciones como Portraits d’écrivains con la Agence VU.
Desde 1999 trabaja en un estudio en el Alt Empordà y vive en Barcelona.
Pol Pintó
El verdadero Moleskine ya no existe». Con esta afirmación de Bruce Chatwin en 1989, comienza una reflexión sobre la transformación de un objeto cotidiano: de la producción artesanal a la fabricación estandarizada en masa. La obra parte del calco de un cuaderno utilizado en 2023, reproduciendo los poros que imitan la piel, con la intención de identificar patrones repetitivos. Sin embargo, en lugar de una repetición homogénea, aparecen marcas y signos de desgaste como resultado del uso, haciendo una vez más que el objeto sea único. A través de este gesto, el proyecto pone en tensión la producción en masa y la experiencia individual, conectando con la idea de un tiempo regulado e impuesto.
Pol Pintó nació en Barcelona en 1993, donde actualmente vive. Estudió Arte y Diseño en el EINA University Centre (2016), completó el programa Massana Permanent (2022) y participó en la Typography Summer School (Londres, 2019). Actualmente es artista residente en Fabra i Coats, fue residente en Sant Andreu Contemporani (SAC-FiC 2025) y ha sido residente en el Piramidón Contemporary Art Center.
Phoebe Willis
@phoebewilliss
Mi trabajo se inspira en las formas en que las personas se comunican y en las fisuras que aparecen cuando esa comunicación falla. Estos momentos revelan tanto frustración como posibilidad.
Mi práctica se centra en capturar ese caos. Los gestos en mis pinturas siguen el ritmo del pensamiento y la emoción, moviéndose entre contención y liberación. Las superficies en capas invitan a una observación cercana, donde texto y fragmentos escritos aparecen parcialmente legibles.
Phoebe Willis (2000) es una artista australiana contemporánea afincada en Barcelona. Su práctica explora la interacción humana y la experiencia emocional a través del gesto pictórico.
Julia Cella
Surgida de restos naturales y fragmentos encontrados, esta escultura refleja una colaboración silenciosa con materiales que resuenan más allá de la suma de sus formas—a la vez arraigada y etérea, se convierte en un recipiente a través del cual se activa la presencia y se invoca la transformación. Continuando un linaje de ritual y reverencia, donde la presencia titila en el límite de lo visible y lo invisible: una invocación, una huella, una respiración contenida en forma, un hueso en flor.
Julia Cella (n. 1998, Boston) es una artista multidisciplinar y narradora establecida en Barcelona. Su práctica evoca un espacio simbólico donde historias de dolor y belleza se despliegan en paralelo, donde personajes construidos y paisajes míticos transitan temas de trauma, transformación e identidad. Julia da lugar a mundos utópicos arraigados en narrativas queer cargadas emocionalmente y en la experimentación material. Combinando abstracción y figuración, narra historias inmersivas utilizando materiales como cabello real y sintético, cuero, objetos encontrados y pintura. La narrativa visual de Julia difumina los límites entre ficción y memoria, ofreciendo retratos íntimos de seres de otro mundo—parte deidad, parte fantasma—que dan lugar a un espacio sagrado donde la alegría contiene el sufrimiento, la creación emerge de la destrucción y donde convergen historias emocionales y materiales.
Fiona Fell
Me interesan las formas que se mantienen unidas sin fijarse en un lugar—estructuras que están vinculadas pero permanecen en libre movimiento, capaces de desplazarse, aflojarse, tensarse. Los materiales se reúnen de maneras que no siempre se resuelven: enredados, anudados, a veces atrapados en lo que parece un abrazo incómodo. Estas configuraciones no son fallos de cohesión, sino lugares de emergencia—momentos en los que la inestabilidad se vuelve generativa.
Mi práctica explora cómo algo puede acoger su propia indeterminación. Trabajo con la idea de que la forma no necesita llegar a una conclusión estable para estar completa. En cambio, puede permanecer abierta, adaptable y receptiva—capaz de sostener la contradicción sin colapsar en la claridad. De este modo, la obra refleja la complejidad emocional: la presencia simultánea de estados opuestos—tristeza y alegría, inspiración y agotamiento, ira y pasión.
Me atrae la cuestión de cómo sostenemos la incomodidad. No como algo que resolver o de lo que escapar, sino como algo con lo que permanecer. Sostener un pensamiento o una experiencia incómoda, en este contexto, no es contenerla por completo sino hacerle espacio. Hay un juego promiscuo con los materiales, poroso y receptivo—donde la complejidad puede permanecer intacta. Es a través de esta apertura que la obra se vuelve a la vez arraigada y no fijada, unida y en continuo devenir.
La Dra. Fiona Fell es una artista en activo, comisaria e investigadora, supervisora freelance y mentora de estudiantes de posgrado y académicos del arte. Fiona ha realizado más de 20 exposiciones individuales, ha recibido varias becas internacionales y su obra forma parte de numerosas colecciones públicas y privadas tanto nacionales como internacionales. Viviendo y trabajando en Barcelona, España, es la fundadora y directora de CasCaDas ArtSpace, un espacio para proyectos de investigación, programas de residencia artística y espacio expositivo. Su trabajo e investigación recientes abordan prácticas colaborativas de carácter interdisciplinar y se centran en la nueva materialidad en diálogo con discursos postfeministas y posthumanos.
Ana Lucia García Hoefken
https://analuciagarciahoefken.net/
Ana Lucia García Hoefken (Lima, Perú. Tiene una licenciatura en Ingeniería Industrial por la Universidad de Lima y completó su formación artística en Central Saint Martins en Londres. Posteriormente, obtuvo un Postgrado en Artes Aplicadas Contemporáneas en la Escola Massana en Barcelona, España, donde también estudió Arte Sonoro y Creación Experimental en Vídeo. En 2019, fundó el taller de cerámica Retorno en Lima, dedicado a la investigación y creación de cerámica utilitaria y experimental. Desde 2017, ha realizado varias visitas a comunidades artesanales en Perú, como Cuyo Chico y Accha Alta en la región de Cusco y Chazuta en la región de San Martín.
De estos intercambios ha aprendido técnicas tradicionales y formas de interactuar respetuosamente con la tierra, trabajando para crear vínculos entre las tradiciones artesanales y la vida contemporánea. Su obra ha sido expuesta en galerías y museos de Europa, América Latina y América del Norte, como la Revolver Gallery en Nueva York, el Museo del Diseño de Barcelona y el Premio de Arte Contemporáneo ICPNA en Lima. A lo largo de su carrera, ha sido seleccionada para diversas residencias artísticas. Actualmente trabaja como residente en La Escocesa, Barcelona y está cursando un Máster en Producción e Investigación Artística en la Universidad de Barcelona.
CAT
Andre Martus
«En totes les ànimes, com en totes les cases, existeix un interior ocult darrere la façana.»
– Raúl Brandão
Nascut el 1961 a Alemanya. Va estudiar Història de l’Art i Filosofia a la Universitat de Heidelberg i Belles Arts a la Universitat de Kassel, Alemanya. Viu i treballa a Barcelona des del 1989 i, des del 2018, també a l’Algarve.
El 1990 va fundar una Galeria d’Art d’Autor al centre de Barcelona, que va dirigir fins al 1993. A partir d’aleshores es va dedicar exclusivament a la creació artística. Ha treballat com a assessor i dissenyador artístic-tècnic en diverses produccions escenogràfiques i museogràfiques per a institucions com el Gran Teatre del Liceu, el CATMuseu de Ciències Naturals de Barcelona, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de
Terrassa i el Ministeri de Medi Ambient a Madrid, entre d’altres.
Les seves obres han estat exposades en nombroses galeries d’art de diversos països europeus. En les últimes dècades ha participat en múltiples fires d’art internacionals i biennals. La seva obra forma part de nombroses col·leccions privades i institucionals de reconegut prestigi a diversos països europeus. Des del 2014 ha impulsat projectes artístics i ha intensificat la seva activitat en l’àmbit cultural a Portugal.
Karolina Wysocka
L’estampa semibstracta de gran format titulada There are tears for things fa referència, a través del seu títol, a una enigmàtica frase d’un poema de Virgili. Es pot interpretar de dues maneres: d’una banda, al·ludeix a la misteriosa vida interior dels objectes, inaccessible per a nosaltres; d’altra, a la melancolia humana i al desig per la bellesa banal i efímera del quotidià. També s’acosta al concepte estètic japonès mono no aware, centrat en la bellesa tràgica de l’efímer.
Karolina Wysocka és una artista visual que treballa en gravat, ceràmica, tèxtil, instal·lació i fotografia. Explora qüestions relacionades amb el gènere, les normes socials, la sexualitat i la crítica al patriarcat i al capitalisme, a través de formes abstractes evocadores o referències al món natural, la botànica o el cos. Les seves obres dialoguen freqüentment amb la literatura contemporània, la poesia i l’assaig filosòfic.
Es va graduar a l’Acadèmia de Belles Arts de Gdańsk i a la Reial Acadèmia de Belles Arts de La Haia (Països Baixos). Ha impartit classes de pintura i dibuix a la Universitat de les Arts de Poznań i a la Universitat Tècnica de Koszalin. La seva obra ha estat exposada internacionalment, i actualment viu i treballa a Barcelona.
Monique Maregiano
@monique_maregiano_studio
Violences et actualités
Carbó, 1994–2026
Entre aquests dos dibuixos han passat més de trenta anys. Gairebé tota una vida. Durant aquest temps, va viatjar, va estimar, va pintar i va dibuixar. També va observar el món a través de les notícies i, de vegades, acostant-s’hi directament. La primera imatge va sorgir com a reacció a un període de violència, el que va seguir a la primera guerra de l’Iraq, percebut a través dels mitjans. Apareix una dona del Pròxim Orient. Per què aquella silueta, aquell destí, la van afectar tan profundament? La segona imatge és recent, encara que basada en una fotografia presa per l’artista en
un país del Golf, abans del 7 d’octubre de 2023. Un moment de pau i relativa llibertat: per primera vegada, les dones podien mostrar el seu cos i el seu cabell, sortir amb el cap descobert.
Tot ha canviat des de la tardor del 2023. I és gairebé la primera figura, la dona que aixeca els braços i amaga el seu rostre, la que avui sembla més actual. Demà, si la pau torna, l’ordre de la representació podria transformar-se novament. El 1982 va participar, juntament amb Daniel Buren, Sarkis i Sophie Calle, en “À Pierre et Marie, une exposition en travaux” al Barri Llatí de París. Escultora, ha creat entorns amb maons de terra crua, especialment al Centre Pompidou. Ha realitzat escultures a l’aigua, pintura, fotografia i instal·lacions com Portraits d’écrivains amb l’Agència VU. Des del 1999 treballa en un estudi a l’Alt Empordà i viu a Barcelona.
Pol Pintó
«El veritable Moleskine ja no existeix». Amb aquesta afirmació de Bruce Chatwin el 1989, comença una reflexió sobre la transformació d’un objecte quotidià: de la producció artesanal a la fabricació estandarditzada en massa. L’obra parteix del calco d’un quadern utilitzat el 2023, reproduint els porus que imiten la pell, amb la intenció d’identificar patrons repetitius. Tanmateix, en lloc d’una repetició homogènia, apareixen marques i signes d’ús que fan, una vegada més, que l’objecte sigui únic.
A través d’aquest gest, el projecte posa en tensió la producció en massa i l’experiència individual, connectant amb la idea d’un temps regulat i imposat. Pol Pintó va néixer a Barcelona el 1993, on actualment viu. Va estudiar Art i Disseny al Centre Universitari EINA (2016), va completar el programa Massana Permanent (2022) i va participar en la Typography Summer School (Londres, 2019). Actualment és artista resident a Fabra i Coats, va ser resident a Sant Andreu Contemporani (SAC-FiC 2025) i ha estat resident al Piramidón Contemporary Art Center.
Phoebe Willis
@phoebewilliss
El meu treball s’inspira en les formes en què les persones es comuniquen i en les esquerdes que apareixen quan aquesta comunicació falla. Aquests moments revelen tant frustració com possibilitat.
La meva pràctica se centra en capturar aquest caos. Els gestos de les meves pintures segueixen el ritme del pensament i de l’emoció, movent-se entre contenció i alliberament. Les superfícies en capes conviden a una observació propera, on text i fragments escrits apareixen parcialment llegibles.
Phoebe Willis (2000) és una artista australiana contemporània establerta a Barcelona. La seva pràctica explora la interacció humana i l’experiència emocional a través del gest pictòric.
Julia Cella
Sorgida de restes naturals i fragments trobats, aquesta escultura reflecteix una col·laboració silenciosa amb materials que ressonen més enllà de la suma de les seves formes—a la vegada arrelada i etèria, esdevé un recipient a través del qual s’activa la presència i s’invoca la transformació. Continuant un llegat de ritual i reverència, on la presència tremola al límit del visible i l’invisible: una invocació, una empremta, una
respiració continguda en forma, un os en flor.
Julia Cella (n. 1998, Boston) és una artista multidisciplinària i narradora establerta a Barcelona. La seva pràctica evoca un espai simbòlic on històries de dolor i bellesa es despleguen en paral·lel, on personatges construïts i paisatges mítics transiten temes de trauma, transformació i identitat. Julia crea mons utòpics arrelats en narratives queer carregades emocionalment i en l’experimentació material.
Combinant abstracció i figuració, narra històries immersives utilitzant materials com cabell real i sintètic, cuir, objectes trobats i pintura. La narrativa visual de Julia difumina els límits entre ficció i memòria, oferint retrats íntims de éssers d’un altre món—part deïtat, part fantasma—que generen un espai sagrat on l’alegria conté el sofriment, la creació emergeix de la destrucció i on convergeixen històries emocionals i materials.
Fiona Fell
M’interessen les formes que es mantenen unides sense fixar-se en un lloc— estructures vinculades però en lliure moviment, capaces de desplaçar-se, afluixar-se, tensar-se. Els materials es reuneixen de maneres que no sempre es resolen: enredats, nusats, a vegades atrapats en el que sembla una abraçada incòmoda. Aquestes configuracions no són fallades de cohesió, sinó llocs d’emergència—moments en què la inestabilitat esdevé generativa.
La meva pràctica explora com alguna cosa pot acollir la seva pròpia indeterminació. Treballo amb la idea que la forma no necessita arribar a una conclusió estable per estar completa. En canvi, pot romandre oberta, adaptable i receptiva—capable de sostenir la contradicció sense col·lapsar en la claredat. Així, l’obra reflecteix la complexitat emocional: la presència simultània d’estats oposats—tristesa i alegria, inspiració i
esgotament, ira i passió.
Em fascina com sostenim la incomoditat. No com una cosa a resoldre o de la qual escapar, sinó com una cosa amb què romandre. Sostenir un pensament o una experiència incòmoda, en aquest context, no és contenir-la del tot sinó fer-li espai. Hi ha un joc promiscü amb els materials, porós i receptiu—on la complexitat pot romandre intacta. És a través d’aquesta obertura que l’obra esdevé alhora arrelada i no
fixada, unida i en contínua transformació.
La Dra. Fiona Fell és una artista en actiu, comissària i investigadora, supervisora freelance i mentora d’estudiants de postgrau i acadèmics de l’art. Fiona ha realitzat més de 20 exposicions individuals, ha rebut diverses beques internacionals i la seva obra forma part de nombroses col·leccions públiques i privades tant nacionals com internacionals. Vivint i treballant a Barcelona, Espanya, és fundadora i directora de
CasCaDas ArtSpace, un espai per a projectes d’investigació, programes de residència artística i espai expositiu.
El seu treball i recerca recents aborden pràctiques col·laboratives de caràcter interdisciplinari i se centren en la nova materialitat en diàleg amb discursos postfeministes i posthumans.
Ana Lucia García Hoefken
https://analuciagarciahoefken.net/
Ana Lucia García Hoefken (Lima, Perú) té una llicenciatura en Enginyeria Industrial per la Universitat de Lima i va completar la seva formació artística a Central Saint Martins a Londres. Posteriorment, va obtenir un Postgrau en Arts Aplicades Contemporànies a l’Escola Massana a Barcelona, Espanya, on també va estudiar Art Sonor i Creació Experimental en Vídeo. El 2019 va fundar el taller de ceràmica Retorno a Lima, dedicat
a la recerca i creació de ceràmica utilitària i experimental.
Des del 2017, ha realitzat diverses visites a comunitats artesanals al Perú, com Cuyo Chico i Accha Alta a la regió de Cusco i Chazuta a la regió de San Martín. D’aquests intercanvis ha après tècniques tradicionals i formes de relacionar-se respectuosament amb la terra, treballant per crear vincles entre les tradicions artesanals i la vida contemporània.
La seva obra ha estat exposada en galeries i museus d’Europa, Amèrica Llatina i Amèrica del Nord, com la Revolver Gallery a Nova York, el Museu del Disseny de Barcelona i el Premi d’Art Contemporani ICPNA a Lima. Al llarg de la seva carrera, ha estat seleccionada per a diverses residències artístiques. Actualment treballa com a resident a La Escocesa, Barcelona, i cursa un Màster en Producció i Recerca Artística a la Universitat de Barcelona.